Algo se mueve en relación con la Ley de Lenguas

No sé si ésta será ya la definitiva, que después de tanta promesa demorada (por no decir abiertamente incumplida) uno ya no se cree nada; pero debe de ser verdad que al fin vamos a tener la famosa Ley de Lenguas. Lo digo, sobre todo, por el enorme ruido mediático y por la frenética actividad de aquellos que, ante la perspectiva de que se alcance al fin el reconocimiento del catalán como una de las tres lenguas de Aragón, difunden una vez más el miedo resucitando fantasmas y agitando los espantajos que sólo son capaces de creerse ellos mismos y aquellos que comulgan con semejantes ruedas de molino por (con todos mis respetos) ingenuidad o falta de formación. No tengo ya ni ganas de aludir a sus argumentos, que no quiero colaborar a su siembra de odio e incultura (ellos sabrán qué beneficios obtienen con ello); sólo diré que en esta situación lo que a mí me da miedo, verdadero pánico, no es el supuesto "imperialismo catalán", sino el nacionalismo español, el más agresivo y excluyente de cuantos conozco. Insisto: no me quedan ganas, pese a mi vocación docente y mi formación como filólogo, para repetir cosas que de tan evidentes no merecen convertirse en argumentos de ninguna discusión. Sólo pienso, a modo de reducción al absurdo, en lo que pasaría si nos despertásemos un día con la noticia de que en Colombia o en México o en Argentina han decidido que la lengua que hablan no es el castellano sino, respectivamente, el colombiano, el mejicano o, en plan rebuscado (al estilo de algunos aragoneses a los que insisto en no nombrar), el sudamericano oriental. Afortunadamente, los ciudadanos de esas repúblicas tienen suficientemente claro que son, respectivamente, colombianos, mejicanos o argentinos y no les preocupa en absoluto que España vaya a invadirlos por el hecho de hablar nuestra misma lengua en algunas de sus muchas y enriquecedoras variedades.

En fin, para el que piense que exagero sobre el miedo que me dan los que se han mantenido desde siempre en el poder a base de agitar fantasmas y fomentar odios, le dejo con el texto íntegro de un artículo de Artur Quintana, presidente de la Iniciativa Cultural de la Franja, en el que relata la increíble y lamentable situación en que se ha visto envuelto junto con dos compañeros de su asociación a raíz de una querella criminal por injurias que no puedo sino calificar como un desquiciante ejercicio de cinismo:

El 'blaverisme' a l'Aragó de l'Estatut ençà

La querella presentada per una organització espanyolista contra alguns membres de la cultura catalana a la Franja de Ponent és el darrer episodi de la impunitat de I'anticatalanisme en aquest territori.

El 1982 entra en vigor l'Estatut d'Autonomia d'Aragó. Quina era I'actitud pel que fa al català parlat a l'Aragó en els anys immediatament anteriors a la proclamació de l'Estatut? Per una part hi havia el discurs anticatalà, present a l'Aragó si més no des del segle XVI, que havia generat des de començament del XIX una ideologia blavera, la qual, contra I'evidencia, negava I'existència de la lIengua catalana a l'Aragó i la definia amb el qualificatiu infamant de “xapurriau".

Per una altra part, des de final dels 60 del segle passat s'havia començat a qüestionar el blaverisme que fins alesmores havia estat gairebé del tot dominant a l'Aragó. Sorgiren veus —Tomàs Bosque, Àngel Villalba, la revista Andalán, més tard la Gran Enciclopedia Aragonesa...— que anomenaven pel seu nom la lIengua catalana parlada a l'Aragó, i en feien part de la identitat aragonesa amb els mateixos drets que I'aragonès i el castellà. Els ajudava la Constitució Espanyola del 1978, que no seguia el discurs blaver i declarava que el català “serà també oficial a les respectives Comunitats Autònomes” (§3,2.), amb tot el que això implicava d'estudi, foment i difusió, normativització i normalització.

La vetlla de la proclamació de l'Estatut, la dreta, en general, feia seu el discurs blaver, i aparegueren textos com el de Juan A. Frago: «Ni resulta bajo ningún concepto tolerable que algunos aragonesistas […] propugnen la implantación de la lengua de la burguesía catalana [...] dentro de nuestra región, con lo que […] se facilita la labor anexionista de un imperialismo trasnochado [...] hacia tierras tan radicalmente aragonesas”. L'esquerra, també en general, rebutjava el blaverisme, i així, en el projecte d'estatut del PSA es lIegia: “El PSA acepta un hecho: la pluralidad lingüística del territorio aragonés. Ello hace que junto al reconocimiento del castellano como lengua oficial de Aragón, se reconozca la cooficialidad del aragonés en aquellas zonas altoaragonesas en que se habla, así como del catalán en la franja catalano-parlante”.

A l'Estatut, votat per majoria dretana, s'imposa el blaverisme, i  és per això que sovint ha estat qualificat de tenir constitucionalitat dubtosa. Tanmateix, a I'hora de dur-Io a la pràctica manava el PSOE a l'Aragó, i el seu conseller de Cultura i Educació, José R. Bada, va entendre que malgrat les mancances estatutàries es podien prendre diverses mesures a favor del català, i va engegar-ne, especialmente a I'ensenyament —optatiu— que, tot i les moltes oposicions i entrebancs, continua ara. Però d'ací, pràcticament, no s'ha passat. El 2001 es va redactar un Avantprojecte de Llei de Llengües que hauria de ser la base d'una futura Llei de Llengues que mai no acaba d'arribar. El triomf del blaverisme més desguitarrat es fa patent.

Davant d'això no sorprèn que el blaverisme campi a pler per l'Aragó, organitzant contracorrellengües, fent pintades contra la lIengua catalana al Casal Jaume I de Fraga, creant gramàtiques, antologies i fins i tot una acadèmia d'una lIengua inexistent —I'aragonès oriental—, establint IIigams amb el Grup d'Acció Valencianista, o deixant-se enxampar enganxant falsos cartells procatalanistes per embolicar encara més la troca —i tot això només per exemple—. La Iniciativa Cultural de la Franja (ICF), federació de les associacions d'estudi, foment i defensa del català a l'Aragó, ha denunciat repetidament aqueixes accions blaveres —i, com a tals, anticonstitucionals—. Darrerament aquesta tasca informativa de la ICF, tan necessaria per a la salut democràtica a l'Aragó, es veu seriosament destorbada, ja que un grup blaver aragonès, la Federación de Asociaciones del Aragón Oriental (FACAO), ha interposat una querella criminal per suposades injúries i calúmnies contra Artur Quintana i Font, president de la ICF, i contra dos membres més d'aquesta federació, M.R. i N.S, querella que ha estat admesa a tramit pels jutjats de Fraga i de Montsó.

I, efectivament, el dia 6 de març van ser convocats a prestar declaració a Fraga N.S. i M.R. Acabat I'interrogatori va arribar per part del jutjat de Montsó una ordre de detenció de N.S. La policia el va agafar i després d'insistir perque es declarés culpable —culpable de què? Potser de defensar la Constitució?— el van tancar als calabossos de la caserna de la guàrdia civil de Fraga. N.S. ens ho conta així: "El poli bo m'acompanya. Són les 12 i poc. Em fan traure els cordons de les sabates i les ulleres. Dentro no vas a poder leer. [...] Bé, entro a una sala de no més de 3 x 1 metres i m'assec al matalap. Al fons hi tinc una paret amb sang. Després veuré que és vòmit de fa dies. Decidisco que el matalap potser té de tot menys condicions sanitàries, i decidisco passejar-me una estoneta de punta a punta de I'habitacle. Veig que el temps no passa [...] N'isco no abans de les 14 h. passades. Li demano al poli bo si és normal que hi haigue vòmits a terra. ¿Dónde? Aquí. Buah, si tuvieses que limpiar cada vez que... Ja, però això fa de dies. Hay gente de todas clases aquí. Entre ells, jo”.

El dia 17 d'abril el jutge convocà a Fraga el president de la ICF, advertintlo del fet que, en cas de no presentarse, el faria agafar. Aquell dia un grup de vint-i-cinc persones s'aplegà davant deis jutjats per a fer-Ii costat (uns jutjats excepcionalment protegits per quatre guàrdies civils uniformats i segurament per alguns altres de paisà). El jutge, que durant els altres interrogatoris només s'havia mostrat interessat per saber si els qualificatius suposadament aplicats a la FACAO per part de la ICF podien ser injuriosos, continuà en la mateixa línia i declarà que no li interessava la ideologia de la ICF ni tampoc la de la FACAO. L'imputat, si bé entenia que el jutge prou que s'hauria d'interessar per la ideologia de la FACAO i actuar-hi en contra d'ofici, si calgués, no tingué més remei que callar. Tanmateix en preguntar-Ii I'advocat defensor si creía que la querella tenia una motivació política, va declarar que "La querella només tè una motivació política”. El jutge I'acomiadà recordant-li que si la propera vegada, quan el tornaria a convocar, no venia a Fraga —és que no som a Fraga? es preguntava mentalment I'advertit— el faria agafar. En sortir dels jutjats I'imputat va ser rebut pels aplaudiments dels companys que havien vingut a fer-Ii costat, i que havien hagut d'aguantar a peu dret al carrer els tres quarts d'hora de I'interrogatori. El procés a hores d'ara continua.

De tot plegat el que més fa pensar no és tant el PP, el PAR o la FACAO i alguns altres grups afins, que no tot-hom és capaç de no caure en I'obcecació, no... el que més fa pensar és que al Regne d'Espanya, tres ciutadans honrats puguin ser perseguits per la justícia, humiliats i vexats, i un d'ells empresonat, per haver informat públicament d'accions en contra d'aquest patrimoni de l'Aragó que, segons la constitució espanyola, és la lIengua catalana.

Something is rotten in our state of Denmark.

 

Artur Quintana, president de la Iniciativa Cultural de la Franja (ICF)

Publicado en Lluita, nº 262, pp. 10-11.